Llegendes d’Anglès

La vila d’Anglès es nodreix d’una rica tradició oral que ha donat lloc a diverses llegendes. Éssers sobrenaturals, bruixes i el mateix Diable. Entra en un món fantàstic, coneix les llegendes d’Anglès…

Les Bruixes del Castell d’Anglès

Recollit a l’obra del nostre costumista en Joan Amades ens vàrem assabentar que a l’antigor del castell d’Anglès era centre de reunió de totes les bruixes de la rodalia que hi anaven damunt la seva escombra.

El cert, però, és que de bruixes n’hi havia de tota mena i condició. A mitjanit sortien de casa sense fer fressa, quan tothom ja dormia. Si eren casades, posaven un tió en el seu lloc del llit marital per despistar el marit si aquest es despertava. Si tenien mainada, escopien tres vegades a terra i les escopinyes responien per elles si els petits les cridaven. Abans de fer-se l’untet per poder volar posaven dues calderes al foc, una de brou per refer-se amb una bona escudella a la tornada, i una altra que feia bullir les herbes i bèsties emmetzinades que servien per fer malifetes.

A dalt de tot del castell dels Cabrera, del que avui ben poca cosa en resta, hi tenien el seu cau de reunió. Allí feien un ball rodó. Si el propòsit era desencadenar una pedregada, totes les bruixes orinaven dins d’un sot i, quan era ple, el picaven amb una vara de freixe i amb nou nusos; i tot seguit sortia una boira que feia un núvol de pedregada. Els pagesos, enrabiats, les esperaven i les apalissaven amb els mànecs de les eines del camp i a cada cop les hi trencaven un os.

La Font del Canyo

El passeig del Canyo és un dels indrets més bells i preuats de la nostra població, mercès l’ordenació que en féu als anys quaranta l’arquitecte municipal Joaquim M. Masramon. Tot i que avui el coneixem de forma enjardinada, no sempre ha estat així. La placidesa que s’hi respira contrasta amb les malastrugances que en l’antigor hi ocorregueren.

Segons la tradició, en aquells verals hi havia hagut una masia de les més importants de la contrada. Les terres de conreu amb què contava eren molt fèrtils, ja que l’aigua no els mancava gràcies a la font que hi havia vora la casa gran. Als seus estadants se’ls coneixia per la seva supèrbia i gasiveria, no en va eren uns dels pagesos més rics de la comarca, i havien tingut una llarga descendència. Al mercat d’Amer tenien fama de ser dels que volen “sac i peres”.

Però, vet aquí que un bon dia un diable disfressat de rodamón s’atansà a la casa i els demanà si podien fer-li caritat. La mestressa l’endegà escales avall. El rodamón demanà de poder beure de la font, però, amb la nova negativa de la mestressa, que li replicà que l’aigua la necessitaven (tot i el doll que en baixava), llançà una maledicció que féu que de cop i volta la font s’assequés.

Les terres es tornaren ermes i l’opulència de la casa va començar a decaure fins a desaparèixer. Va ser llavors quan la font va tornar a rajar i, fins i tot, calgué fer dos brolls més a causa de la intensitat amb què sortia l’aigua. D’altra banda, en les terres circumdants tornà a créixer una abundosa i exuberant vegetació. Però encara avui dia sembla que la maledicció duri, ja que l’aigua dels tres dolls continua no sent potable.

La núvia de Can Biel

Can Biel és un dels masos fortificats més antics i ressaltats de la nostra població. Malgrat l’opulència que destil·la, la casa sempre ha estat envoltada de melangia. Resulta que un hereu de la casa havia de celebrar esposalles amb una rica pubilla de la contrada. Al convit de noces, no hi faltaren ni el rector, ni els pabordes, ni el domer, ni propietari que s’ho valgués. Tots els hisendats de la contrada hi eren representats i fins hi havia algun canonge.

Després del gran xeflis vingué el torn de les ballades i els entreteniments. S’escollí jugar a fet i amagar. Tothom tenia delit d’atrapar la núvia; ella, però, esmerçà gran interès a amagar-se, no fos cas que la trobés algú. Silenciosament s’enfilà escales amunt fins a la torrassa del mas tot amagant-se dins una vella caixa de núvia que hi va trobar, amb tan mala fortuna que la caixa quedà travada i segellada.

Amb la cessió dels actes de bandolerisme, la torrassa havia caigut en desús i ara ningú no hi pujava mai. Així és que a baix tothom estava enfeinat cercant la núvia per tots els racons i forats de la casa, sense trobar-la. Finalment, vençuts els ànims, els convidats van demanar a la núvia, tot cridant plegats, que podia sortir del seu amagatall. Transcorreguda una estona i veient que la núvia no donava senyals de vida, les cares d’alegria es convertiren en tristesa. En acabar la vetllada, els convidats se’n tornaren a casa i el pobre nuvi amb la pena es quedà. Pels pobles veïns, uns parlaven de si la pobra núvia en la foscor de la nit havia caigut al Ter i el corrent se l’havia emportada. Altres deien que la desaparició havia estat obra dels homes d’en Ramon Felip, que anys abans ja n’havien fet de les seves per la zona.

Passats els anys, l’atzar féu que un bon dia una pubilla del mas obrís la caixa de núvia que hi havia a la torrassa, trobant-se amb un munt d’ossos envoltants d’un bonic vestit de núvia i les joies del maridatge.

En Miquel de Sant Amanç

Conta la llegenda més culinària de Sant Amanç que, pels volts de les darreries del segle XIV, N’Elionor de Cabrera, senyora del Castell d’Anglès, convidà els seus cortesans a un àpat on no faltaren les millors viandes de la contrada ni el vi novell de la darrera collita de les vinyes del Puig Vell. Entre les viandes hi havia una carn magra preparada curosament per un dels seus cuiners, d’origen pissà, i que havia vingut de tornada d’unes de les campanyes del rei Pere III. El que no sabia N’Elionor és que el dit cuiner no era res més que un dimoni disfressat que, en veure’s obligat a deixar el servei del rei abans de poder-lo emmetzinar, com havia fet amb Jaume d’Urgell, decidí enginyar-se-les per venjar-se de tan ferma pubilla. Com sia, entre les carns, el cuiner preparà unes mandonguilles amb carn magra i bolets, om prèviament diposità una bona quantitat de mataparents, i les embolcallà amb la mantellina. Vet ací, però, que el grup (que era fill de Sant Amanç), tot espavilat ell, s’adonà de la trafolla i serví les mandonguilles sense la metzina, la qual havia substituït per un savi amaniment de julivert, alls, ous i pinetells. Segons sembla, la preparació resultà del gust dels comensals. N’Elionor va atansar-se a la cuina per felicitar el cuiner i, abans de deixar anar paraula, aquest, que creia que l’anava a reprendre, li etzibà les culpes de la metzina al grum tot descobrint-se la tramoia. Abans que el dimoni s’adonés que havia ficat peus i cua a la galleda, N’Elionor el va fer empresonar a la masmorra més fosca del castell, de la qual no sortiria mai més, i nomenà nou cuiner el jove grum Miquel de Sant Amanç. D’aquí que aquesta menja es conegui com les “mandonguilles amb mantellina de N’Elionor o de Sant Amanç”.

Encara avui, els veïns del carrer del Castell diuen que, durant alguna nit de Sant Joan s’han sentit els sorolls del dimoni que es queixa de la seva dissortada fi.

La protecció de la Verge del Remei: Guerra i pesta

La patrona d’Anglès és la Verge del Remei i, com a tal, protegeix els anglesencs dels infortunis. Sovint és invocada pels fidels per demanar-li la gràcia del remei en tota mena de malalties i dolors.

Temps enrere es donà la circumstància que els anglesencs hagueren de retre gratitud a la patrona quan salvà el poble del pillatge dels francesos. Segons la tradició, pels volts de la segona meitat del segle XVII, en una de les nombroses invasions dels francesos, tots els pobles veïns havien patit el pillatge i el saqueig de vitualles al pas de les tropes. En tocar-li el torn a Anglès, els vilatans, sota l’aixopluc de les defenses de l’antic castell, pogueren repel·lir l’agressió. Les tropes franceses, enutjades, anant de camí cap a Olot volgueren revenjar-se. Per tal d’agafar per sorpresa als vilatans i que els sentinelles del castell no avisessin de la seva arribada al poble, a l’alçada del pla de Trullàs, pujaren Ter amunt fins a Sant Julià. De sobte, una espessa boira embolcallà tota la vila i la feu del tot invisible. Els invasors no s’adonaren que passaven de llarg fins ben arribat al Pasteral. Llavors el comandant de les tropes preguntà quin patró tenien aquells vilatans i exclamà en saber que era la Verge del Remei: “Doncs que la conservin i la venerin, perquè avui els ha guarit d’un perill molt greu”.

En agraïment, el poble oferí ofrena a la Verge d’unes claus de finíssim argent com a símbol de la seva protecció. Unes claus que, malgrat la destrucció de l’antiga imatge (el 20 de juliol de 1936), avui encara pengen del braç dret de la nova imatge.

Però si de la guerra ens lliurà, també ho feu de la pesta. Mn. Lluís Constans explica que el 1653 la pesta assolava molts pobles de Catalunya. Els habitants d’Anglès, davant aquests infortunis i tement que la pesta arribés a les nostres contrades, s’adreçaren en solemnes pregàries a la Verge del Remei, la qual els deslliurà d’aquest infortuni. No ho passaren tan bé els nostres veïns cellerencs, als quals la pesta assotà en tota la seva cruesa. En agraïment els vilatans encarregaren a l’argenter gironí Joan Francesc una llàntia d’argent que encara avui crema; i, si no, que li ho diguin, a aquell descregut soldat francès, que hi volgué encendre el seu caliquenyo i a cada volta que ho provava, la flama s’apagava per tornar-se a encendre quan se n’allunyava.